Reflexió personal sobre el llibre "Quiet"

 Abans de començar a llegir el llibre pensava que seria feixuc, difícil de llegir i d'entendre i amb molts conceptes tècnics. Però la veritat, és que no ha estat així de cap manera. S'inicia amb un prefaci dient: “ aquest és un llibre que pot ferir la meva sensibilitat”, fet que ja m'ha motivat per seguir endavant i ha despertat la meva curiositat. A més, el vocabulari emprat per l'autor és proper, creant una lectura amena i fàcil d'entendre, la qual cosa ajuda a gaudir més del llibre.“Quiet” és un llibre narratiu, en que l'autor, Màrius Serra, ens narra la història real del seu fill Lluís (Llullu), que va nèixer amb una greu enfermetat degenerativa. Al llarg del llibre s'hi reflecteixen els set primers anys de vida d'en Llullu, un recull de records, emocions i sentiments, que m'han fet emocionar en més d'una vegada.

L'objectiu de l'autor és expressar l'estat emocional que provoca tenir un fill amb un progrés inadequat, i reflectir les dificultats amb les que es pot trobar en una societat que definim com “moderna”. Sens dubte, és un llibre que ens porta a la reflexió de molts aspectes, tant pel que fa a la societat en la què vivim, com en les persones amb necesitats especials que hi ha dins d'aquesta.

Per a mi és admirable la fortalessa que tenen els pares d'en Llullu, ja que els seu objectiu és no deixar de fer mai res del que faríen, si el seu fill no hagués d'anar pel món amb el 15% del rendiment. A mesura que anava avançant en la lectura del llibre, m´he adonat que aconsegueixen el seu objectiu, deixant de banda totes les dificultats que suposa. Per exemple, segueixen viatjant, i ho fan de manera que els seu fill, dintre de les seves possiblitats, pugui gaudir també d'aquesta experiència.

El contingut del llibre, i les meves experiències personals m'han portat a pensar que el nivell econòmic de les families amb infants amb necessitats especials pot influir en gran mesura en el benestar d'aquests, i aquest fet hauria de canviar, sense cap dubte. Personalment, en el meu lloc de feina, he pogut estar en contacte amb nens amb necesitats educatives especials, majoritàriament amb paràlisi cerebral. Treballo en un club hípic, i hi acudien asociacions d'infants amb aquestes característiques per a fer terapies amb els cavalls, les quals influïen molt positivament en el desenvolupament d'aquests. Degut a la situació de crisi del nostre país, les subvencions que rebien aquetses asociacions han disminuit molt, o fins i tot s'han anul·lat. Per aquest motiu, els infants ja no poden realitzar les terapies, exceptuant els d'aquelles families que s'ho poden permetre econòmicament, menys del 10% de les families. Per tant, em sembla molt greu que facin retallades econòmiques en aspectes tan importants, i que el benestar d'aquests infants es vegi afectat per aquest motiu, entre d'altres.

D'altra banda, una altra de les coses que també ha passat per la meva ment en nombroses vegades durant la lectura del llibre és la importància que tenim nosaltres com a futurs docents. Fent referència a l'educació, que és el que ens toca de més a prop, hem de referir-nos necessàriament a l'educació inclusiva. Al llarg de la nostra vida professional, de ben segur ens toparem amb nens com el Lluís, no iguals, però amb característiques similars. El nostre objectiu ha de ser aconseguir els aprenentatges necessaris pel desenvolupament de totes les persones. Ho hem de fer d'una altra manera, com diu l'autor del llibre, no hem de deixar de banda objectius i finalitats comunes, sinò que hem d'adaptar les estratègies i formes d'ensenyament sense eliminar aprenentatges, desenvolupant al màxim les capacitats de tots els infants.

Al llarg del llibre, hi ha una expressió de sentiments impressionant, els d'una família que l'únic que vol és arribar a un diàgnostic per poder tractrar de la manera més adequada l'enfermetat del Llullu, i poder gaudir al màxim dels seus fills. Estic segur que per a ningú és fàcil passar per una situació com la que es narra al llibre, i, tot i que la mentalitat de la societat d'avui dia està conscienciada i es respecta a tothom, encara ens trobem amb gent que rebutga a les persones que tenen qualsevol tipus de necessitat especial i donen de banda a les families amb algun membre amb aquestes característiques. Com a futurs mestres, des de l'escola hem de fer que aquestes families siguin una família més, sense diferències. I a més, hem d'intentar ajudar-los, donar-los tot el suport possible i fomentar al màxim el desenvolupament de totes les capacitats dels infants.

Per anar acabant, m'agradaria que desenvolupassim tots la capacitat d'empatia, i ens possessim en la pell d'una família amb aquestes característiques. Ara, plantejem-nos si estem fent tot allò que està en les nostres mans per facilitar el dia a dia a infants amb necessitats especials o a les seves families. De ben segur que podríem fer molt més del que feim. Perquè no ho intentem? Si tots hi posem de la nostra part segur que aconseguim millorar el benestar d'aquests infants i les seves families. Recorda, mai saps que podrà passar demà.

Per a finalitzar, m'agradaria reflectir aquí un fragment escrit per Màrius Serra, en el que hi expressa el que sent que pot estar visquent el seu fill.

Qui no recorda, no oblida.

Qui no oblida, recorda.

Qui recorda, oblida.

Qui oblida, no recorda.

Qui no recorda, no oblida.

Estimo, però no ho recordo.

M'estimen, i no ho oblido.

Mai no cauré en l'oblit.

REFLEXIÓ 4: FACTORS INTERPERSONALS IMPLICATS EN EL PROCÉS D'ENSENYAMENT – APRENENTATGE

 Aquesta és la reflexió del darrer tema de l'assignatura de psicologia de l'educació. En aquest tema es tracten els factors interpersonals implicats en el procés d'aprenentatge. La interacció mestre-alumne és el primer al que es fa referència en aquest tema. Com a mestres, dintre d'aquesta interacció i basant-nos en el procés d'aprenentatge, hem de tenir en compte que és molt important despertar la curiositat en els infants, que se sentin motivats i mantinguin l'interès cap a l'activitat. No cal dir, que no és una tasca senzilla, però hem de cercar les estratègies necessàries per a aconseguir-ho.

Un altre punt important del tema són les expectatives del mestre, és a dir, el que cada mestre espera dels seus alumnes. Dins aquest àmbit, el que em sembla molt important comentar fa referència a les primeres impressions que s'emporten els mestres a l'inici del curs, i que sovint, aquestes primeres impressions es converteixen en etiquetes que acaben perdurant al llarg de tot el curs escolar. Aquestes etiquetes solen tenir un càracter negatiu, i sempre hem d'evitar etiquetar els infants, ja que, com he dit anteriorment, aquesta etiqueta pot venir donada per una primera impressió, molt probablement equivocada, i que arrossega l'infant, afectant-lo sense cap dubte.

Pel que fa al mestre en concret, hauria d'intentar definir un rol, cosa bastant difícil de realitzar a curt termini, però amb el temps i l'experiència hem d'intentar treballar seguint una metodologia motivadora, que considerem adequada. És molt important que els mestres estiguem en formació contínua per a no quedar-nos estancats, i a més, és interessant que ens autoavaluem, i que també ens deixem avaluar pels altres, buscant sempre millorar com a professionals. Els mestres han de tenir una eficàcia com a professionals de l'educació que són, aconseguir-ho no és un fet senzill, però amb interès, experiència i formació ho poden aconseguir.

D'altra banda, al tema també es tracta la interacció alumne – alumne, i dins aquest apartat s'obre el debat en relació a aquelles famílies que decideixen educar els seus fills a casa. Sota el meu punt de vista, aquest fet pot ser molt positiu, si els pares fan una bona feina, i cobreixen totes les necessitats dels infants, o molt negatiu, si es dona el cas contrari, i els pares no desenvolupen al màxim les capacitats dels infants. També cal comentar, que encara avui dia, hi ha centres d'educació infantil que deixen bastant que desitjar, i que si els pares saben com educar els fills en tots els sentits, pot ser no sigui tan mala idea.

Per anar finalitzant aquesta reflexió, m'agradaria comentar la importància que tenen les families en l'àmbit escolar. El treball col·laboratiu amb els pares és molt important, tant per als infants, com per als mestres i el centre en general. Per a que aquest treball amb les families es porti a terme, el centre i el mestre han de posar molt de la seva part, i fomentar l'interès per part de les families. No hi ha cap dubte, que una bona feina amb les families enriqueix el centre, i beneficia a totes les parts.

Com a conlusió general, d'aquesta reflexió i de les anteriors, m'agradaria dir que l'assignatura de psicologia ha estat molt enriquidora per a mi. Com vaig dir al principi, és una assignatura a la que tinc respecte, ja que la veig bastant densa, però a la vegada em sembla una de les assignatures més interessants que hem fet fins al moment, i que ens serà molt útil per a desenvolupar-nos com a vertaders professionals. Gràcies a aquesta assignatura tenim una concepció de l'educació infantil que molta gent no té avui dia, i ens fa plantejar aspectes molt importants sobre el futur de l'educació. Crec que el fet de ser mestre és totalment vocacional, i si no t'agrada aquesta professió no realitzaràs la teva feina adequadament, afectant això a tots els infants que “passin per les teves mans”. Per tant, el primer que ens hem de plantejar és si realment volem ser mestres. Jo ho tinc clar!

REFLEXIÓ 3: FACTORS PSICOLÒGICS IMPLICATS EN L'APRENENTATGE: FACTORS INTRAPERSONALS DEL PROCÉS D'ENSENYAMENT – APRENENTATGE

Al llarg d'aquest tema es tracten els processos cognitius i afectius que intervenen en el procés d'aprenentatge, a més, de la importància que tenen els adults en aquests.

Per a començar, es parla de l'atenció, un procés que incrementa el grau d'activació o alerta en el nen, i facilita l'entrada d'informació que posteriorment haurà d'estructurar. En l'atenció hi influeixen els factors fisiològics, com el cansanci o la fatiga, o les causes escolars i extraescolars. Com a mestres hem de tenir en compte tot allò que està en les nostres mans per a fomentar aquesta atenció, i que els nens la vagin madurant. Hem d'utilitzar metodologies adequades i adaptades a les necessitats dels intants, hem d'emprar materials apropiats, realitzar activitats motivadores i que cridin l'atenció als infants...  A banda d'això, hem de reflexionar sobre tot el que realitzem a l'aula, i en adonar-nos que l'atenció dels infants no és com hauria de ser, ens hem de plantejar si estem fent el correcte, o si estem creant situacions que propicien la fatiga dels infants.

Atkinson i Shiffrin són els models més representatius de la memòria, un altre procés cognitiu que es tracta al llarg d'aquest tema. La memòria és la capacitat mental que possibilita a una persona registrar, conservar i recordar les seves experiències. La memòria és un factor que juga un paper molt important en el procés d'ensenyament-aprenentatge, i per tant, s'ha de treballar al màxim per desenvolupar-la el millor possible. Podríem dir, que aquesta memòria s'ha treballat correctament, quan podem traslladar la informació apresa a llarg termini, podent-la recuperar quan ens sigui necessàri. Com a docents, ens hem de plantejar si la nostra feina ajuda a desenvolupar aquesta memòria adequadament. Per a fer-ho hem de presentar materials significatius per als infants, implicar als nens en el procés d'aprenentatge, localitzar l'atenció en aspectes importants de la tasca, exercitar la recuperació a l'aula, relacionar la informació...

D'altra banda, i com a darrer procés cognitiu, es fa referència a la intel·ligència. Aquesta ha evolucionat molt en el món de la educació, durant molt temps es va entendre com un procés estàtic, encara que en els últims anys aquesta concepció ha canviat. La teoria de Gardner de les intel·ligències múltiples ha influit molt en les escoles, i en la concepció de la intel·ligència. Sota el meu punt de vista, l'entorn i el context social influeixen en gran mesura a la intel·ligència, i això fa que alguns infants la desenvolupin més que altres, o més aviat. Per aquest motiu, desde l'escola hauríem de crear un entorn en el que tots els nens puguin desenvolupar al màxim la seva intel·ligència, i a més, hauriem de donar l'oportunitat de treballar i desenvolupar les vuit intel·ligències de les que ens parla Gardner.

Pel que fa als processos afectis, és molt important que els tinguem en compte desde l'escola, i a més que els treballem de la millor manera possible. Per a començar, es parla de la personalitat com a primer procés afectiu. No cal dir, que dintre d'un aula hi trobarem nens amb personalitats molt diferents, i fins i tot oposades, amb diferents ritmes d'aprenentatge, i diferents nivells de desenvolupament, i com a mestres, els haurem de tenir en compte a tots respectant-los i afavorint al màxim el desenvolupament de cadascun. Com a docents, hem de crear un clima de seguretat emocional dins l'aula, proporcionant moments de disponibilitat per a tots els infants, de manera individual i grupal, per a que tots se sentin atesos i integrats dins el grup.

D'altra banda, també es parla de la motivació com a altre procés afectiu. La motivació implica tenir interès i iniciativa cap a la tasca, atenció i persistència continuada, entre altres coses. La motivació, igual que la personalitat, és un procés individual i diferent en cada nen, per tant, com a mestres hem de donar el temps i el camí adequat per a cada infant a l'hora de realitzar una tasca.

Com a conlusió, m'agradaria dir que tant en els processos cognitius com en els processos afectius hi influeixen en gran mesura els adults, la societat en general. Per aquest motiu, com a docents hem de respectar les inidvidualitats de cada infant, ajudant a desenvolupar al màxim tots aquests processos, però a més, hem d'intentar concienciar a les famílies i a la societat en general de la seva importància en el desenvolupament dels infants, i fer-los particeps actius de l'aprenentatge dels nens.

REFLEXIÓ 2: LES TEORIES DE L'APRENENTATGE I LA SEVA IMPLICACIÓ EN EL CURRÍCULUM ACTUAL: PROCESSOS D'APRENENTATGE

Per a començar la reflexió del tema dos, m'agradaria plantejar inicialment alguna pregunta, com per exepmle: com aprenem?,aprenem tots de la mateixa manera?, tenim tots el mateix ritme en el procés d'aprenentatge?, una mateixa metodologia és igual d'adequada per a tota una classe?, etc.  Al llarg d'aquest tema hem pogut donar resposta a totes aquestes preguntes, i moltes més, gràcies a la teoria de diferents autors.

Inicialment, hem començat treballant les concepcions conductistes. Watson és el primer dels autors que hem estudiat i ens diu que la ment és una “tabula rasa” on l'entorn va influint en aquesta persona i modelant la seva conducta i personalitat. Sota el meu punt de vista, l'entorn és una part fonamental i que influeix en gran mesura en el desenvolupament de les persones, però no és l'únic aspecte que hi juga un paper important, per a mi l'herència biològica també forma part del nostre desenvolupament com a persones.

Paulov és un altre dels autors conductistes, i ell afirma que treballant amb uns estímuls determinats es pot produir una modificació de la conducta de les persones. Inicialment va fer experiments amb animals, peró finalment també va arribar a fer-ne amb infants.

Skinner va plantejar una sèrie de tècniques que podien modificar la conducta. Algunes d'aquestes tècniques són reforç positiu, encadenament, enmotllament, supressió de reforç... En relació a aquestes tècniques, m'agradaria dir que pens que n'hi ha de més adequedes, com el reforç positiu o l'emmotllament, i de menys adequades com l'economia de fitxes o el cost de resposta. Tot i ser algunes més adequades i algunes menys, hem de tenir clar que abans d'aplicar-les hem d'analitzar la situació i saber quina conducta volem canviar, després d'això s'ha d'escollir la tècnica adequada i aplicar-la amb molta cura i correctament.

Bandura és el màxim representant de l'aprenentatge social o vicari, i ens diu que la majoria de les nostres conductes es produeixen per imitació i observació. En la meva opinió, és cert que els infants aprenen moltes coses per imitació, sovint dels adults de referència, o bé, d'altres infants. Per aquest motiu, com a docents hem de ser models a seguir per als infants, hem de donar exemple d'allò que s'ha de fer, i sempre actuar correctament.

L'últim autor conductista és Zinmerman, ha treballat l'aprenentatge autoregulat, i és partidari que el nen participi en el seu propi aprenentatge. Jo pens que el fet de fer particep a l'infant dels seu propi aprenentatge és molt important i fonamental, i és dels pocs autors que hem estudiat fins al moment que ho té en compte. Per aquest motiu, crec que la seva teoria és una passa cap endavant molt important.

D'altra banda, al llarg del tema també es tracten els models cognitius, una corrent que sorgeix com a reacció al conductisme. És un dels moviments pedagògics que més influeixen avui en dia en el món de la educació, encara que cal destacar que ens trobem amb algunes dificultats a l'hora d'aplicar la metodologia d'aquests autors.

Piaget és un d'ells, i podem destacar els seus esquemes, l'assimilació i l'acomodació de la seva teoria. És necessari que els infants assimilin i acomodin els coneixements que van adquirint, ja que això farà que aquests aprenentatges es situïn a la memòria a llarg termini, i els infants els puguin emprar quan vulguin.

Vigotsky, un altre autor cognitiu, fa referència a la zona de desenvolupament pròxim, com a punt d'unió entre allò que sap el nen i allò que pot arribar a saber amb ajuda. Aquest autor té en compte els coneixements previs dels infants, i les seves capacitats, dos fets essencials per a fomentar l'aprenentatge dels infants.

Ausubel dóna primordial importància a l'aprenentatge significatiu, són aquells aprenentatges que es presenten amb significat al nen, i d'alguna manera pot relacionar-los amb el que ja sap. És tot el contrari a l'aprenentatge memorístic, molt criticat per aquest autor també, ja que és un material que no té cap sentit per als infants.

I per acabar, l'últim dels autors cognitius és Bruner. Ell és un gran defensor de l'aprenentatge per descobriment, i estudia com el llenguatge dels infants ajuda a estructurar el seu pensament, i com a partir d'aquest llenguatge i els descobriments que fa el nen va categoritzant.

Com a conclusió general, m'agradaria dir que com a futurs docents hem de reflexionar sobre quin estil educatiu volem desenvolupar, així com quina metodologia volem emprar. Per a decidir això és important tenir una formació continua, per a no quedar-mos estancats en una metodologia tradicional, possiblement menys eficaç que altres. Al llarg d'aquest tema, hem conegut els punts de vista de diferents autors, molt interessants tots ells, però personalment els autors cognitius són els que m'han aportat més informació  i amb els que hem sent-ho més identificat. Crec que agafant trets de les teories de tots els autors cognitius, podríem arribar a treballar d'una manera bastant adient a l'escola.

REFLEXIÓ 1: Les pràctiques educatives com a contextos de desenvolupament

L'assignatura de psicología em sembla molt interessant i important per a desenvolupar una feina adequada com a docents, encara que a la vegada, m'inspira respecte perqué és una assignatura molt densa i complicada en certs aspectes.

No podem negar que al llarg de la història, i fent referència a l'educació, s'han produit nombrosos canvis, és a dir, una evolució important. Aquest fet, en part, ve donat gràcies a la psicología de l'educació,  la qual intenta donar solucions a problemes educatius, entre altres coses. Aquesta disciplina es planteja quins són els interessos dels infants, com influeix l'entorn en el procés d'aprenentatge, com han d'actuar els mestres, etc. A més, també es té en compte la importància que té l'entorn en el desenvolupament dels infants, no tan sols l'entorn més proper, com la família o l'escola, també els amics, el lloc on juga i fins i tot els órgans de govern.

Posant com a exemple la meva propia experiència, puc dir que sempre he viscut una ensenyança amb una metodologia tradicional, utilitzant el mètode de les fitxes, l'aprenentatge memorístic... Aquest fet no significa que finalment no m'hagi desenvolupat correctament, o que no hagi generat cap aprenentatge, però si és possible que utilitzant altres metodologies, avui dia recordes més coses de les que vaig aprendre a l'escola.

Hi ha una sèrie d'autors, com Edouard Claparede o Jhon Dewey entre d'altres, que fan refèrencia als fets que hem esmentat abans, a aquestes noves maneres d'enfocar l'ensenyament. Les metodologies que plantejen aquests autors no són tan recents, i encara avui en dia hi ha centres que treballen amb metodologies totalment tradiciconals. Com a futurs docents, o simplement com a possibles pares, aquest fet ens hauria de fer reflexionar i plantejar-nos quin tipus d'educació volem per als nostres fills. Volem metodologies tradicionals amb aprenentatges memorístics o volem metodologies més actuals, en les que es tenen en compte els interessos dels infants, el seu nivell de desenvolupament i que generen aprenentatges significatius?