Per a començar la
reflexió del tema dos, m'agradaria plantejar inicialment alguna pregunta, com
per exepmle: com aprenem?,aprenem tots de la mateixa manera?, tenim tots el
mateix ritme en el procés d'aprenentatge?, una mateixa metodologia és igual
d'adequada per a tota una classe?, etc.
Al llarg d'aquest tema hem pogut donar resposta a totes aquestes
preguntes, i moltes més, gràcies a la teoria de diferents autors.
Inicialment, hem
començat treballant les concepcions conductistes. Watson és el primer dels
autors que hem estudiat i ens diu que la ment és una “tabula rasa” on l'entorn
va influint en aquesta persona i modelant la seva conducta i personalitat. Sota
el meu punt de vista, l'entorn és una part fonamental i que influeix en gran
mesura en el desenvolupament de les persones, però no és l'únic aspecte que hi juga
un paper important, per a mi l'herència biològica també forma part del nostre
desenvolupament com a persones.
Paulov és un altre
dels autors conductistes, i ell afirma que treballant amb uns estímuls
determinats es pot produir una modificació de la conducta de les persones.
Inicialment va fer experiments amb animals, peró finalment també va arribar a
fer-ne amb infants.
Skinner va
plantejar una sèrie de tècniques que podien modificar la conducta. Algunes
d'aquestes tècniques són reforç positiu, encadenament, enmotllament, supressió
de reforç... En relació a aquestes tècniques, m'agradaria dir que pens que n'hi
ha de més adequedes, com el reforç positiu o l'emmotllament, i de menys
adequades com l'economia de fitxes o el cost de resposta. Tot i ser algunes més
adequades i algunes menys, hem de tenir clar que abans d'aplicar-les hem
d'analitzar la situació i saber quina conducta volem canviar, després d'això
s'ha d'escollir la tècnica adequada i aplicar-la amb molta cura i correctament.
Bandura és el màxim
representant de l'aprenentatge social o vicari, i ens diu que la majoria de les
nostres conductes es produeixen per imitació i observació. En la meva opinió,
és cert que els infants aprenen moltes coses per imitació, sovint dels adults
de referència, o bé, d'altres infants. Per aquest motiu, com a docents hem de
ser models a seguir per als infants, hem de donar exemple d'allò que s'ha de
fer, i sempre actuar correctament.
L'últim autor
conductista és Zinmerman, ha treballat l'aprenentatge autoregulat, i és
partidari que el nen participi en el seu propi aprenentatge. Jo pens que el fet
de fer particep a l'infant dels seu propi aprenentatge és molt important i
fonamental, i és dels pocs autors que hem estudiat fins al moment que ho té en
compte. Per aquest motiu, crec que la seva teoria és una passa cap endavant
molt important.
D'altra banda, al
llarg del tema també es tracten els models cognitius, una corrent que sorgeix
com a reacció al conductisme. És un dels moviments pedagògics que més
influeixen avui en dia en el món de la educació, encara que cal destacar que
ens trobem amb algunes dificultats a l'hora d'aplicar la metodologia d'aquests
autors.
Piaget és un
d'ells, i podem destacar els seus esquemes, l'assimilació i l'acomodació de la
seva teoria. És necessari que els infants assimilin i acomodin els coneixements
que van adquirint, ja que això farà que aquests aprenentatges es situïn a la
memòria a llarg termini, i els infants els puguin emprar quan vulguin.
Vigotsky, un altre
autor cognitiu, fa referència a la zona de desenvolupament pròxim, com a punt
d'unió entre allò que sap el nen i allò que pot arribar a saber amb ajuda.
Aquest autor té en compte els coneixements previs dels infants, i les seves
capacitats, dos fets essencials per a fomentar l'aprenentatge dels infants.
Ausubel dóna
primordial importància a l'aprenentatge significatiu, són aquells aprenentatges
que es presenten amb significat al nen, i d'alguna manera pot relacionar-los
amb el que ja sap. És tot el contrari a l'aprenentatge memorístic, molt
criticat per aquest autor també, ja que és un material que no té cap sentit per
als infants.
I per acabar,
l'últim dels autors cognitius és Bruner. Ell és un gran defensor de
l'aprenentatge per descobriment, i estudia com el llenguatge dels infants ajuda
a estructurar el seu pensament, i com a partir d'aquest llenguatge i els
descobriments que fa el nen va categoritzant.
Com a conclusió
general, m'agradaria dir que com a futurs docents hem de reflexionar sobre quin
estil educatiu volem desenvolupar, així com quina metodologia volem emprar. Per
a decidir això és important tenir una formació continua, per a no quedar-mos
estancats en una metodologia tradicional, possiblement menys eficaç que altres.
Al llarg d'aquest tema, hem conegut els punts de vista de diferents autors,
molt interessants tots ells, però personalment els autors cognitius són els que
m'han aportat més informació i amb els
que hem sent-ho més identificat. Crec que agafant trets de les teories de tots
els autors cognitius, podríem arribar a treballar d'una manera bastant adient a
l'escola.
No hay comentarios:
Publicar un comentario