Abans de començar a llegir el llibre pensava que seria feixuc,
difícil de llegir i d'entendre i amb molts conceptes tècnics. Però
la veritat, és que no ha estat així de cap manera. S'inicia amb un
prefaci dient: “ aquest és un llibre que pot ferir la meva
sensibilitat”, fet que ja m'ha motivat per seguir endavant i ha
despertat la meva curiositat. A més, el vocabulari emprat per
l'autor és proper, creant una lectura amena i fàcil d'entendre, la
qual cosa ajuda a gaudir més del llibre.“Quiet” és un llibre
narratiu, en que l'autor, Màrius Serra, ens narra la història real
del seu fill Lluís (Llullu), que va nèixer amb una greu enfermetat
degenerativa. Al llarg del llibre s'hi reflecteixen els set primers
anys de vida d'en Llullu, un recull de records, emocions i
sentiments, que m'han fet emocionar en més d'una vegada.
L'objectiu de l'autor és expressar l'estat emocional que provoca
tenir un fill amb un progrés inadequat, i reflectir les dificultats
amb les que es pot trobar en una societat que definim com “moderna”.
Sens dubte, és un llibre que ens porta a la reflexió de molts
aspectes, tant pel que fa a la societat en la què vivim, com en les
persones amb necesitats especials que hi ha dins d'aquesta.
Per a mi és admirable la fortalessa que tenen els pares d'en Llullu,
ja que els seu objectiu és no deixar de fer mai res del que faríen,
si el seu fill no hagués d'anar pel món amb el 15% del rendiment. A
mesura que anava avançant en la lectura del llibre, m´he adonat que
aconsegueixen el seu objectiu, deixant de banda totes les dificultats
que suposa. Per exemple, segueixen viatjant, i ho fan de manera que
els seu fill, dintre de les seves possiblitats, pugui gaudir també
d'aquesta experiència.
El contingut del llibre, i les meves experiències personals m'han
portat a pensar que el nivell econòmic de les families amb infants
amb necessitats especials pot influir en gran mesura en el benestar
d'aquests, i aquest fet hauria de canviar, sense cap dubte.
Personalment, en el meu lloc de feina, he pogut estar en contacte amb
nens amb necesitats educatives especials, majoritàriament amb
paràlisi cerebral. Treballo en un club hípic, i hi acudien
asociacions d'infants amb aquestes característiques per a fer
terapies amb els cavalls, les quals influïen molt positivament en el
desenvolupament d'aquests. Degut a la situació de crisi del nostre
país, les subvencions que rebien aquetses asociacions han disminuit
molt, o fins i tot s'han anul·lat. Per aquest motiu, els infants ja
no poden realitzar les terapies, exceptuant els d'aquelles families
que s'ho poden permetre econòmicament, menys del 10% de les
families. Per tant, em sembla molt greu que facin retallades
econòmiques en aspectes tan importants, i que el benestar d'aquests
infants es vegi afectat per aquest motiu, entre d'altres.
D'altra banda, una altra de les coses que també ha passat per la
meva ment en nombroses vegades durant la lectura del llibre és la
importància que tenim nosaltres com a futurs docents. Fent
referència a l'educació, que és el que ens toca de més a prop,
hem de referir-nos necessàriament a l'educació inclusiva. Al llarg
de la nostra vida professional, de ben segur ens toparem amb nens com
el Lluís, no iguals, però amb característiques similars. El nostre
objectiu ha de ser aconseguir els aprenentatges necessaris pel
desenvolupament de totes les persones. Ho hem de fer d'una altra
manera, com diu l'autor del llibre, no hem de deixar de banda
objectius i finalitats comunes, sinò que hem d'adaptar les
estratègies i formes d'ensenyament sense eliminar aprenentatges,
desenvolupant al màxim les capacitats de tots els infants.
Al llarg del llibre, hi ha una expressió de sentiments
impressionant, els d'una família que l'únic que vol és arribar a
un diàgnostic per poder tractrar de la manera més adequada
l'enfermetat del Llullu, i poder gaudir al màxim dels seus fills.
Estic segur que per a ningú és fàcil passar per una situació com
la que es narra al llibre, i, tot i que la mentalitat de la societat
d'avui dia està conscienciada i es respecta a tothom, encara ens
trobem amb gent que rebutga a les persones que tenen qualsevol tipus
de necessitat especial i donen de banda a les families amb algun
membre amb aquestes característiques. Com a futurs mestres, des de
l'escola hem de fer que aquestes families siguin una família més,
sense diferències. I a més, hem d'intentar ajudar-los, donar-los
tot el suport possible i fomentar al màxim el desenvolupament de
totes les capacitats dels infants.
Per anar acabant, m'agradaria que desenvolupassim tots la capacitat
d'empatia, i ens possessim en la pell d'una família amb aquestes
característiques. Ara, plantejem-nos si estem fent tot allò que
està en les nostres mans per facilitar el dia a dia a infants amb
necessitats especials o a les seves families. De ben segur que
podríem fer molt més del que feim. Perquè no ho intentem? Si tots
hi posem de la nostra part segur que aconseguim millorar el benestar
d'aquests infants i les seves families. Recorda, mai saps que podrà
passar demà.
Per a finalitzar, m'agradaria reflectir aquí un fragment escrit per
Màrius Serra, en el que hi expressa el que sent que pot estar
visquent el seu fill.
Qui no recorda, no oblida.
Qui no oblida, recorda.
Qui recorda, oblida.
Qui oblida, no recorda.
Qui no recorda, no oblida.
Estimo, però no ho recordo.
M'estimen, i no ho oblido.
Mai no cauré en l'oblit.
No hay comentarios:
Publicar un comentario